fbpx

PROBLEMÀTIQUES

Entre les problemàtiques que durant el darrer any han crescut en intensitat i extensió, hi trobem:

 

  • Fa mesos que diferents trams d’escales mecàniques i l’ascensor inclinat del carrer Alguer es troben fora de servei, espatllats i sense funcionar. Ni el canvi de contracta ni la manca de peces poden servir d’excusa davant una situació que dificulta enormement l’accessibilitat i la mobilitat al barri, sobre tot de la gent gran, persones amb discapacitat, pacients que necessiten traslladar-se al CAP per a ser atesos o usuaris tant de la biblioteca com del centre cívic, l’oficina de serveis socials i la resta d’equipaments públics. Una manca de connectivitat i accessibilitat davant la que no s’ofereix una resposta solvent, havent canviat des del passat juny en diferents ocasions la data compromesa per a la finalització de les reparacions. Una deixadesa i uns ajornaments que suposen un important greuge per a les persones més vulnerables del barri, així com una manifesta falta de respecte als veïns, entitats i col·lectius que reivindiquen una solució immediata al problema. Segons ens informen des de la direcció del CAP, durant el temps que porten avariades aquestes infraestructures, el percentatge de visites mèdiques a domicili s’ha incrementat en un 25%, donat que molts malalts són incapaços de poder-s’hi traslladar pels seus propis mitjans.

 

  • Situacions referides a la convivència, el civisme i la inseguretat sobre les que no existeix un pla d’abordatge integral des de la prevenció, la mediació al carrer o l’increment de la dotació i els recursos amb els que compten els agents cívics o la Guàrdia Urbana. Aquesta manca de recursos, dotació i agents provoca una greu insuficiència que va en detriment d’un espai públic segur i ordenat, convivencial i que pugui conciliar difunts usos i activitats. La creixent sensació d’inseguretat que es viu al barri està provocant l’enquistament de zones conflictives i d’impunitat que consoliden una concepció excloent i no inclusiva de l’espai públic.

 

 

  • L’imperi d’un cert discurs de la permissivitat alhora que la ciutadania percep com no es defensa amb contundència el dret a la seguretat que ens assisteix, genera un clima de desconfiança cap a la capacitat del govern municipal per a garantir el compliment de les normes de convivència i la sanció preventiva, reparadora i reeducativa que sen derivi del seu trencament.

 

  • L’ingenu adanisme de quins han demostrat una deficient capacitat de gestió sobre els assumptes públics i han aplicat el revisionisme crític sobre les etapes socialistes al capdavant de l’ajuntament, són ara els mateixos que reconeixen la seva incapacitat per a portar a terme un pla d’inversions equilibrat i quadrar un pressupost sobre el que ja estan aplicant el que anomenen eufemísticament reprogramacions i que no són altra cosa que En concret, a Horta-Guinardó, hi ha projectes que causen baixa per un valor estimat de 4M€, entre els que trobem l’Escola Bressol de la Teixonera o la urbanització de l’entorn del Mercat de la Vall d’Hebron-Teixonera, entre altres. Aquesta esmena a la totalitat sobre les conquistes i guanys de l’etapa socialista es capgira ara en contra d’un govern absent, que ha fet de la inacció i la inoperància les seves senyes d’identitat.

 

  • El Carmel pateix una evident degradació de l’espai públic. Als problemes de seguretat i convivència se suma a algunes zones episodis d’incivisme i alhora una molt preocupant deixadesa pel que fa a la neteja o el més mínim manteniment. La brutícia i les deixalles s’acumulen a zones comunes, jardins, solars i parterres, ajudant a la proliferació de pudors, rates o mosquits.

 

  • Hi ha una important mancança d’habitatge social i públic assequible, tant de compra com de lloguer. A l’alça exponencial dels preus de l’habitatge no s’ha respost amb una ferma intervenció en el mercat de la vivenda. Al barri no ha existit cap impuls a la promoció pública d’habitatge, ni cap voluntat de revertir una dinàmica de preus inassolibles que expulsa els joves i col·lectius més vulnerables fora de la ciutat. No ha existit cap promoció pública d’habitatge al barri amb una certa dimensió, i els diferents plans urbanístics previstos no han tingut cap avançament significatiu. La política d’habitatge ha fracassat de manera estrepitosa, amb una absència total de promocions públiques o de programes de rehabilitació que ajudin tant a dinamitzar l’ocupació i l’activitat econòmica com a fixar població a un barri que volem residencial i que eviti la marxa de les seves veïnes i veïns. L’important increment dels preus de lloguer provoca una agudització del procés de gentrificació, amb l’expulsió de les veïnes i els veïns de tota la vida o la no renovació de contractes de lloguer per a l’atracció de nous residents i la progressiva degradació de l’espai públic i la convivència.

 

  • Han augmentat de manera important els episodis de tràfic de droga, tant al carrer com a diferents establiments i pisos ocupats. Fenomen que ha anat de la mà d’altres com ara el creixement dels furts i els robatoris amb intimidació sobre les persones i/o comerços i domicilis, el tripijoc amb substancies addictives o problemes de salut pública.

 

  • La situació de vulnerabilitat social de col·lectius cada cop més amplis i l’augment en l’edat mitjana d’un barri cada cop més envellit, està posant a sobre de taula greus problemes per a l’atenció social des d’uns dispositius saturats, sense recursos, desbordats i sense capacitat d’abordar amb solvència i qualitat la demanda de serveis adreçats a la gent gran, dependents o a l’atur cronificat.

 

  • No podem permetre que es cronifiquin al barri situacions de desigualtat i desatenció perquè els serveis socials i els diferents espais i dispositius d’abordatge es trobin sense els necessaris recursos. Aquesta ha de ser una prioritat sobre la que cal habilitar i mobilitzar tots els recursos disponibles. L’atenció sociosanitària i l’acció comunitària no poden restar desateses per una institució que, davant el discurs i la retòrica, és incapaç d’oferir respostes i solucions concretes i continua instal·lada en la inacció i la paràlisi.

 

  • No hi ha capacitat de lideratge polític ni de reclamar a d’altres administracions el que els nostres barris necessiten. Així, davant les greus mancances de personal que pateix el CAP del barri o l’absència total d’inversió en nous equipaments públics o centres educatius i escolars, el govern municipal calla, renuncia a reivindicar el que ens correspon com a ciutat i mira cap a una altra banda. A la retòrica, el postureig i el discurs s’ha de sumar l’acció política. Volem fets i no només paraules.